|
Bellavista.
Josep Catalan (6.02.2009)
Era un matí de dissabte,
bastant humit i emboirat que estàvem un bon grup de ferroviaris
(aficionats o addictes al ferrocarril) complint amb la litúrgia
bo i endrapant el preceptiu esmorzar a la cantina de l’estació
de les Franqueses, quan van entrar una parelleta jove i encongida
per la fredor humida amb un primer objectiu clar i resolutori, poder
ingerir un cafè amb llet molt calent. Un cop recuperats tèrmicament
van preguntar-nos per l’estació de les Franqueses-Granollers
Nord. Nosaltres, ferroviaris drets i fets ràpidament
varem inquirir que o una o l’altre! Ens acabava de trair el
subconscient ignorant que existeixen les tres possibilitats. En
un radi de pocs quilòmetres i amb dues línies de ferrocarril
podem trobar l’estació coneguda com Granollers
Nord, la de les Franqueses i la de les
Franqueses-Granollers Nord.
Com ho expliques a una parelleta forastera que s’esta refent
d’un matí fred i humit del Vallès Oriental?
Qui va ser el Sòmines al que se
li va ocórrer el nom de les Franqueses–Granollers
Nord al nou baixador inaugurat el 2004?
Avia’m. No tenim una estació a Corró d’Avall
que es diu les Franqueses? No tenim una estació
que es diu Granollers-Canovelles però que
tothom coneix com l’estació del Nord de Granollers?
Ah, i sabeu per què? A Granollers (com a molts altres indrets)
hi havia més d’una companyia ferroviària. En
concret eren MZA que anava cap a França i Norte que anava
cap a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. L’estació
de Granollers Canovelles era propietat de Norte, i d’aquí
el nom de Granollers estació del Nord.
Des de la nacionalització del 1941 no existeix la Compañía
del Norte però continuem utilitzant el seu nom. Ho interpreto
com un record a aquella gent modesta que pensava les coses abans
de fer-les, i per tant, només els hi calia fer-les un cop.
Si l’estació és i serveix a Bellavista, li hem
de dir Bellavista. Cerquem-ne una altra que se’n
digui i haurem d’anar a la línia de rodalies C1
de Sevilla, entre les estacions de La Salud y Dos Hermanas. Una
mica lluny per poder crear confusió, oi?
Ben segur que la nostra parelleta protagonista va arribar tard a
la cita amb una viatgera que baixava a les Franqueses-Granollers
Nord. Discretament, però, el seu tren anava a l’hora.
Que no ens
entabanin amb les Vies Verdes.
Josep Catalan (18.11.2008)
Les estan posant de moda. D’un
temps ençà, estem rebent una gran informació
sobre els assoliments amb vies verdes. Partits polítics,
ecologistes, gestors, programes de televisió..., tots, absolutament
tots s’omplen la boca amb l’augment de qualitat de vida
que suposen les vies verdes. De debò? Esbrinar-ho és
tant senzill com analitzar l’esdevenir d’una via verda.
Fa molts i molts anys, els nostres avantpassats hi van creure, van
dipositar la seva fe en el fer-rocarril. Els precaris medis dels
que disposaven els va portar a deixar-se la pell en la construcció
d’un bon grapat de línies tant de via estreta com ampla
que connectaven mercats, cultures i il•lusions; connectaven
a la gent. Els precaris medis dels que disposaven van permetre una
explotació molt justeta però digna, al cap i a la
fi, complien molt estrictament els objectius pels que s’havia
creat el ferrocarril. Transportaven gent i mercaderies d’Olot
a Girona o a Sant Feliu, o a Sant Joan de les Abadesses, o a tants
altres indrets que el ferrocarril va treure de l’aïllament.
No se’n diu socialització d’això? Tot
va funcionar molt justet, però be, durant gairebé
un segle. Els trens anaven transportant gent i mercaderies a una
velocitat molt modesta, però no calia més. Només
es treballava de sol a sol. Arriben els anys seixanta del segle
XX i agafa el protagonisme l’automòbil. Aquest ‘pare
pedaç’ que ens ha de portar les grans bonances i la
llibertat, el salvador de la indústria i l’economia
del nostre amat país. Ja no en sabrem més de grans
màquines o de la tecnologia tèxtil, ja ens ho portaran
de fora. L’auto ens ocupa tota la nostra dedicació
i el ferrocarril va entrar en decadència; com que ja som
més lliures treballem més que de sol a sol. Als anys
vuitanta i noranta es realitzen les grans (?) infraestructures pensades
per a l’automòbil. L’augment de la llibertat
agreuja el desequilibri entre territoris i ens garanteix haver de
pagar –segons a on– per moure’ns. La manca d’inversió,
de projectes d’il•lusió i de ganes porten a l’abandonament
de línies de ferrocarril (com que no passen per Madrid n’hi
diuen secundàries). El dèficit va portar a la seva
desaparició. Com es pot dir-li a un de Tortosa, de Gironella
o Barbastre que és secundari? Als primers anys del segle
XXI la modernitat va arribar del tot. Es va transportar tot, tot
i tot per carretera o per l’aire, viatgers i mercaderies,
i a l’hora s’aixecaven aquells entrebancs de travesses
i ferregots rovellats. Els edificis de les estacions ara sí
que rebien pressupost, per refer-se de la desídia, l’oblit
i el vandalisme convertint-se en tallers per a bicicletes o tavernes
de disseny.
Realment s’ha assolit una gran fita ecològica i de
llibertat: hem traslladat tot el que es transportava per les vies
grises i brutes a la carretera i als aeroports, assolint que aquestes
traces es transformin en vies verdes.
Permeteu-me que faci meves unes paraules de l’economista i
sociòleg terrassenc Salvador Cardús: «Tenim
unes elits progres però terriblement conservadores».
I a l’hora pregunto: Qui mana aquí?
Que no ens entabanin: Les vies verdes, de verdes, verdes no en tenen
absolutament res. |